El nou de març, Israel va tallar el subministrament d'energia elèctrica a Gaza i va amenaçar de tallar el de l'aigua, ja minvat per la impossibilitat d'obtindre’n mitjançant la desalinització. El dèsset de març va llançar de bon matí una onada de bombardejos sobre la població civil, causant més de mil víctimes que se sumen als més de quaranta-cinc mil morts i cent mil ferits que es porten comptabilitzats durant l'últim any i mig. El dos d'abril va bombardejar tres col·legis, ferint unes cent persones i matant unes altres trenta, entre elles divuit xiquets. El set d'abril es donà a conéixer que un dron havia matat dos periodistes. Un d'ells va acabar abrasat dins d'una tenda de campanya (i ja van dos-cents onze els assassinats des del set d'octubre del 2023). Dos dies després, en desenterrar els cadàvers de quinze paramèdics executats el passat vint-i-tres de març per l'exèrcit israelià (en són més de mil des del 2023), es descobreix que alguns estan lligats de peus i mans. Un parell de dies després es farà públic un vídeo que documenta el crim. Quan escric açò, el nou d'abril, fa un mes que Israel impedeix que entre en la Franja un sol camió d'ajuda humanitària, ni menjar ni medicaments. La fam i la malaltia s'estan apoderant d'un territori assetjat i devastat en què estan atrapats prop de dos milions i mig de persones. La intenció és clara i declarada, aconseguir que quan els assetjadors decidisquen obrir les fronteres, els supervivents no tinguen cap raó per a quedar-se en el territori que els pertanyia. Gaza s'està convertint en un fet inassimilable. Amnistia Internacional, Human Rights Watch, la Relatora Especial de l'ONU sobre la situació dels drets humans o la Cort Internacional de Justícia han qualificat el que allí succeeix com a crims contra la humanitat, i el Tribunal Penal Internacional ha emés una ordre de detenció contra el president d'Israel. Mentrestant, països com els Estats Units, Alemanya, Regne Unit o França combaten qualsevol activitat propalestina mitjançant prohibicions, arrestos i deportacions. El Parlament Europeu encara no ha reprovat a Israel ni, per descomptat, li ha aplicat cap sanció. Només uns pocs alcen la veu per a denunciar aquest assassinat en massa. Els mitjans pareixen cobrir l'expedient amb desgana. La gent del carrer, el mes que ve taral·larejarem amb la representant israeliana una alegre cançoneta eurovisiva titulada: Un nou dia vindrà. “Tot el dolor passarà, però nosaltres ens quedarem”, diu un dels versos amb vocació d'epitafi. Vindrà, però no per a tots.
De vegades fa la impressió que estem desitjant que rematen prompte l'extermini en què estan capficats per a girar full i així poder esgrimir una altra vegada el nostre hipòcrita discurs pseudohumanista sense sentir vergonya, la poca que ens queda. Palestina és l'espill despietat de la nostra misèria moral. Repartim-la com vulguem, però ningú pot sentir-se’n sincerament alié, encara que en la pràctica mostre indiferència. Més d’hora que tard ens arribarà la factura. Mirar cap a una altra banda quan tenim el mal davant no sols ens envileix, també ens destrueix. Pareixia que les atrocitats comeses pels nazis havien dut la humanitat a un límit al qual mai més ens aproparíem, però els fets han demostrat insistentment que l’horror es dissipa amb una extrema facilitat. L'horror és una d'aquestes coses que la ment tendeix a eliminar el més de pressa que pot a fi de preservar la seua funcionalitat. Fins i tot és capaç de no veure'l quan el té en els morros. No és un mecanisme infal·lible —els traumes existeixen—, però per això s'ha inventat el pensament positiu i, més recentment, s'ha posat èmfasi en la salut mental, per a aconseguir la nostra adaptació passiva a tota classe de situacions injustes de caràcter sistèmic, per a evitar que ens calfem el cap amb la recerca de canvis estructurals, per a fer de tots nosaltres uns cínics de facto. Saben com anestesiar les nostres consciències o, si convé, com despertar-les. Saben com fer que tanquem els ulls, i sobretot la ment davant el patiment d’altri, aconseguir que restem impassibles davant de realitats tan difícils de digerir com la del genocidi a Palestina o que ens acostumem a la idea de la guerra. És un camí pel qual ens han portat repetidament al llarg de la història i del que, impostures a banda, sempre hem tornat apesarats i amb la necessitat de fer front al deute que hem contret amb nosaltres mateixos, aquest dolor psíquic que anomenem culpa. Un sentiment que només busca l’expiació, mer contrapunt de l’irremeiable que, per molt de propòsit d’esmena amb què l’adobem, serveix de ben poc.
Però hi ha una altra culpa, una culpa proactiva que té rang de virtut. Tot just acabada la Segona Guerra Mundial, amb el sòl europeu sembrat de cadàvers i els forns crematoris encara fumejant, Karl Jaspers va introduir el concepte de “culpa metafísica”. Va batejar així la que experimenta tot ésser humà que, fins i tot no ser autor ni còmplice directe d'un acte injust, se sap corresponsable del patiment que causa i sent la necessitat d’actuar per a impedir-lo. No té res a veure amb el nostre idiosincràtic complex de culpa judeocristià. De fet, s'oposa fortament a aquest concepte. El fonament de la culpa metafísica de Jaspers no és religiós, no és cultural, és part de la nostra dimensió col·lectiva i està en la base de la consciència crítica i el comportament ètic. El simple fet d'existir ens connecta amb els altres, amb les víctimes i també amb els botxins. Actuar contra el mal és una necessitat existencial, un acte reflex que sorgeix del vincle intrínsec que ens uneix: “Hi ha una solidaritat entre homes com a tals que fa a cada un responsable de tot el greuge i de tota la injustícia del món, especialment dels crims que succeeixen en la seua presència o amb el seu coneixement. Si no faig el que puc per a impedir-los, soc també culpable” [Karl Jaspers El problema de la culpa, 1946]. En dir açò, Jaspers no fa un judici moral, simplement constata un fet, el fet que necessitem legitimar la nostra supervivència, sentir que la mereixem, que no la devem al patiment i la mort aliens. El que Jaspers va anomenar culpa metafísica no té res a veure amb la culpa moral o penal. És un sentiment que sorgeix espontàniament en presència d’una injustícia i estimula aquesta solidaritat essencial sense la qual la humanitat fa temps que s'hauria desintegrat. Només desapareix quan deshumanitzem els altres, i això implica deshumanitzar-se un mateix.
“Qui fa el que pot no està obligat a més”, diu autoindulgent el refranyer. Però no és ben bé així. El vincle solidari que dona lloc a la culpa metafísica no és opcional. No per haver fet un tot el que podia deixa de sentir la necessitat de reaccionar davant del patiment dels seus semblants, més aviat al contrari. Aquesta exigència és sempre present en el nucli humà de la nostra naturalesa, i quan no podem fer més, apareix un sentiment d'impotència apressant. Davant l'aparent ineficàcia dels seus actes hi haurà a qui li servirà de consol i esperó Camus, qui, utilitzant Sísif com a exemple, ens va instar a trobar significat en la lluita mateixa, amb independència de com puga paréixer d'absurd el que fem. Hi haurà a qui li servirà donar una ullada a la història i comprovar que l'efecte acumulatiu de xicotetes accions aïllades ha acabat sovint provocant canvis importants (llàstima que no haja estat sempre per a bé). Hi haurà, en definitiva, qui trobarà consol en el simple fet de no callar. Saber que ningú és capaç de preveure quin serà l'efecte d'una acció aparentment inofensiva també pot ser, per a alguns, prou raó per a mobilitzar-se. Cap d'aquests arguments evita la frustració, que pot arribar a ser aclaparadora, però a alguna cosa necessita agarrar-se un per a oposar-se a la barbàrie des de la insignificança. Encara que aparentment no servisca per a res, encara que només siga per a diferenciar-se de tots els que, escudant-se en un trampós pragmatisme, limiten el seu radi d'acció a l'extensió del seu braç, que a penes els arriba per a ficar les mans en la safeta on se les renten.
El nou de març, Israel va tallar el subministrament d'energia elèctrica a Gaza i va amenaçar de tallar el de l'aigua, ja minvat per la impossibilitat d'obtindre’n mitjançant la desalinització. El dèsset de març va llançar de bon matí una onada de bombardejos sobre la població civil, causant més de mil víctimes que se sumen als més de quaranta-cinc mil morts i cent mil ferits que es porten comptabilitzats durant l'últim any i mig. El dos d'abril va bombardejar tres col·legis, ferint unes cent persones i matant unes altres trenta, entre elles divuit xiquets. El set d'abril es donà a conéixer que un dron havia matat dos periodistes. Un d'ells va acabar abrasat dins d'una tenda de campanya (i ja van dos-cents onze els assassinats des del set d'octubre del 2023). Dos dies després, en desenterrar els cadàvers de quinze paramèdics executats el passat vint-i-tres de març per l'exèrcit israelià (en són més de mil des del 2023), es descobreix que alguns estan lligats de peus i mans. Un parell de dies després es farà públic un vídeo que documenta el crim. Quan escric açò, el nou d'abril, fa un mes que Israel impedeix que entre en la Franja un sol camió d'ajuda humanitària, ni menjar ni medicaments. La fam i la malaltia s'estan apoderant d'un territori assetjat i devastat en què estan atrapats prop de dos milions i mig de persones. La intenció és clara i declarada, aconseguir que quan els assetjadors decidisquen obrir les fronteres, els supervivents no tinguen cap raó per a quedar-se en el territori que els pertanyia. Gaza s'està convertint en un fet inassimilable. Amnistia Internacional, Human Rights Watch, la Relatora Especial de l'ONU sobre la situació dels drets humans o la Cort Internacional de Justícia han qualificat el que allí succeeix com a crims contra la humanitat, i el Tribunal Penal Internacional ha emés una ordre de detenció contra el president d'Israel. Mentrestant, països com els Estats Units, Alemanya, Regne Unit o França combaten qualsevol activitat propalestina mitjançant prohibicions, arrestos i deportacions. El Parlament Europeu encara no ha reprovat a Israel ni, per descomptat, li ha aplicat cap sanció. Només uns pocs alcen la veu per a denunciar aquest assassinat en massa. Els mitjans pareixen cobrir l'expedient amb desgana. La gent del carrer, el mes que ve taral·larejarem amb la representant israeliana una alegre cançoneta eurovisiva titulada: Un nou dia vindrà. “Tot el dolor passarà, però nosaltres ens quedarem”, diu un dels versos amb vocació d'epitafi. Vindrà, però no per a tots.
De vegades fa la impressió que estem desitjant que rematen prompte l'extermini en què estan capficats per a girar full i així poder esgrimir una altra vegada el nostre hipòcrita discurs pseudohumanista sense sentir vergonya, la poca que ens queda. Palestina és l'espill despietat de la nostra misèria moral. Repartim-la com vulguem, però ningú pot sentir-se’n sincerament alié, encara que en la pràctica mostre indiferència. Més d’hora que tard ens arribarà la factura. Mirar cap a una altra banda quan tenim el mal davant no sols ens envileix, també ens destrueix. Pareixia que les atrocitats comeses pels nazis havien dut la humanitat a un límit al qual mai més ens aproparíem, però els fets han demostrat insistentment que l’horror es dissipa amb una extrema facilitat. L'horror és una d'aquestes coses que la ment tendeix a eliminar el més de pressa que pot a fi de preservar la seua funcionalitat. Fins i tot és capaç de no veure'l quan el té en els morros. No és un mecanisme infal·lible —els traumes existeixen—, però per això s'ha inventat el pensament positiu i, més recentment, s'ha posat èmfasi en la salut mental, per a aconseguir la nostra adaptació passiva a tota classe de situacions injustes de caràcter sistèmic, per a evitar que ens calfem el cap amb la recerca de canvis estructurals, per a fer de tots nosaltres uns cínics de facto. Saben com anestesiar les nostres consciències o, si convé, com despertar-les. Saben com fer que tanquem els ulls, i sobretot la ment davant el patiment d’altri, aconseguir que restem impassibles davant de realitats tan difícils de digerir com la del genocidi a Palestina o que ens acostumem a la idea de la guerra. És un camí pel qual ens han portat repetidament al llarg de la història i del que, impostures a banda, sempre hem tornat apesarats i amb la necessitat de fer front al deute que hem contret amb nosaltres mateixos, aquest dolor psíquic que anomenem culpa. Un sentiment que només busca l’expiació, mer contrapunt de l’irremeiable que, per molt de propòsit d’esmena amb què l’adobem, serveix de ben poc.